Supernova a la galàxia M101

El passat dia 24 d’agost es descobria una supernova que pot esdevenir un fenòmen astronòmic important per celebrar el proper equinocci de tardor mirant el cel.

Efectivament, utilitzant el telescopi Oschin Schmidt d’1,2 metres de diàmetre de l'Observatori Palomar, al sud de Califòrnia, el programa de recerca automàtica de supernoves Palomar Transient Factory, va observar una supernova al mateix lloc on el dia abans no es podia apreciar res. Andy Howell (Universitat de Califòrnia, Santa Barbara, investigador del programa) va dir entusiasmat que "tan aviat com vaig veure la imatge del descobriment ja sabia que estàvem davant d’alguna cosa molt important". La supernova, designada provisionalment com a PTF11kly, està ubicada a la galàxia espiral M101, la Galàxia del Molinet.

Inicialment la supernova presentava una magnitud de 17 (magnitud límit del telescopi de 20,6) i està augmentant molt ràpidament de brillantor, estant actualment al voltant de la magnitud 12.

Els espectres obtinguts de la recent supernova mostren les línies d'absorció del calci ionitzat i del silici i no hi ha línies d'hidrogen. Aquestes són les característiques d'una supernova de tipus Ia: la completa destrucció termonuclear d'una estrella nana blanca de carboni - oxigen que havia estat habitant en un sistema binari. Un cataclisme còsmic de primer ordre!

La seva detecció primerenca, juntament amb la relativa proximitat de la galàxia M101 (uns 27 milions d'anys llum), fan que una supernova de tipus Ia normal a aquesta distància en principi hagi d'arribar a magnitud 11 o més brillant lleugerament en el seu punt màxim. Aquest és un límit visual a l’abast d'un telescopi de 6 polzades.

De tota manera, si la voleu observar cal afanyar-se doncs l’Ossa Major es trobarà cada vegada més baixa sobre l’horitzó al crepuscle i a més la Lluna tornarà als cels de la primera part de la nit a principis de setembre.

Actualment la tecnologia ens permet capturar la supernova amb temps d’exposició molt breus. En una sola presa de 20” en una CCD ja resulta completament evident, rivalitzant en brillantor amb el nucli de la galàxia que l’acull, i serà molt interessant anar realitzant el seguiment, que us encoratgem a dur a terme!

De tota manera, no pensem que la supernova esdevingui tant brillant com per ser detectada amb prismàtics, tal i com informen alguns mitjans. No obstant, hi ha testimonis històrics de registre d’observació de supernoves quan encara no s’havia inventat el telescopi.

Només cal recordar el cas de M1 a Taure, supernova observada per astrònoms xinesos a l’any 1054 i també immortalitzada a l’altra banda del món pels indis Anasazi, a Amèrica del Nord. Tot i que aquesta fantàstica obra d’art rupestre pot representar altres coses que no siguin la Lluna i l’esclat de la supernova. Poden ser perfectament fosfens, imatges entòptiques, produïdes a dins de l’ull durant estats alterats de consciència.

Els esclats de supernova suposen alhora un esdeveniment dramàtic de mort estel•lar però també un motor impressionant que gesta el naixement de noves estrelles i nous sistemes planetaris. Alhora que també pot influir en els possibles ecosistemes relativament propers, de manera negativa però també positiva, vet aquí una nova dicotomia celestial!

En efecte, la mort violenta d’un estel (i també les fulguracions més habituals de les estrelles), emeten a l’espai una quantitat ingent d’energia i de radiació. La radiació mutagènica (que causa mutacions) és un dels motors de la selecció natural, de l’evolució de les espècies, probablement una de les Lleis de la Natura.

La radiació emesa pels estels destrueix l’ADN de les cèl•lules i pot arrasar la biosfera d’un planeta en un temps rècord! Fins a on sabem avui, ni tant sols Deinococcus radiodurans, l’organisme que suporta les condicions de l’espai exterior sense cap protecció i una dosi de radiació milers de vegades superior a la letal per als humans, sobreviuria a la radiació emesa per una explosió de supernova. És l’extinció de la vida amb majúscules!

I per anar acabant amb optimisme només cal recordar que la vida sobre la Terra ja s’ha extingit 6 vegades i que estem, segons alguns investigadors, ja immersos en la setena gran extinció, en part provocada per nosaltres mateixos! En qualsevol cas, la data de la fi del món està clara i escrita en els estels, concretament en el nostre Sol. D’aquí a 500 milions d’anys aproximadament el Sol escalfarà tant (cada vegada escalfa més) que l‘atmosfera i els oceans seran literalment evaporats i amb ells la nostra protecció, el que farà que la vida a la Terra sigui insostenible. 500 milions d’anys sembla un temps prudencial per esperar que, aleshores, els nostres descendents hagin après a independitzar-se del Sol!

De moment només ens queda meravellar-nos contemplant l’univers i descobrint l’entrellat del cicle vital dels estels, autèntics motors de l’evolució del Cosmos. Que ho gaudim... durant 500 milions d’anys més!