Miralls en primavera

Elmer Buccaroo es va llevar aquell matí amb aire pesarós i malaltís, una mica absent com tothom quan la nit se'ns fa llarga i negre gràcies a la bèstia nocturna més temuda pels adults: l'insomni. Sí, Elmer era insomne i, a més, era un home profundament estacional.

Aquell matí del 3 de març l'Elmer va llevar-se més feixuc del compte i com cada any va saber per experiència pròpia que la primavera, una vegada més, s'havia avançat. El planeta, es deia, s'estava escalfant i les estacions tendien cada vegada més a mostrar-se en general més uniformes que mai. Allò preocupava molt l'Elmer. Sobretot per la part que li tocava: si tot l'any era primavera estaria tot l'any ensorrat en la depressió que l'entrada en aquesta estació li comportava. Així, més deprimit que de costum, Elmer va mirar-se al mirall com cada matí per retrobar-se a si mateix i comprovar si encara li quedaven prou forces per afrontar un nou dia. Molt sovint l'Elmer es descobria a ell mateix davant del mirall endinsat en pensaments profunds i estranys que no podia acabar d'entendre i, no ens enganyem, que el desconcertaven encara més doncs l'Elmer era un home força intel•ligent i culte i no podia fer-se a la idea que la seva ment pogués concebre pensaments que li fossin totalment aliens. Elmer va descobrir-se aquell matí mirant perdudament al mirall potser calculant les infinites i vulgars vegades que s'havia convertit ja en la seva imatge reflexada i en la imatge reflexada de la seva imatge reflexada...

El telèfon el va treure d'aquell eixordador silenci emmirallat. Elmer vivia sol i li agradava el silenci, escoltar el silenci. Deia que en silenci es quan més consciència tenia de si mateix i que el silenci podia arribar a ser estrident si s'esdevenia habitual. També deia que si et quedaves en absolut silenci a les nits podies escoltar els batecs del cor traspassar els límits del cos reflectint-se en les parets una i altre vegada, colpejant com martells incansables els fonaments de l'ànima. Va contestar la trucada d'esma com si ja no recordés que esperava que la seva companya, la Sam, el truqués per recordar-li que aquell matí havien acordat passar-lo al parc d'atraccions. A l'Elmer li costava força recordar segons quina mena de coses i adonar-se’n de moltes altres encara li costava més!

A la Sam li feia força il•lusió tornar al parc. Des de petita que no havia tornat a trepitjar els jardins del "Wonderland" de Kansas City, Missouri. Volia pujar a la muntanya russa, al tren del terror i provar sort en les atraccions de tir. Li agradaven molt els ninots que amb molt poc esforç, pocs diners i una mica de sort et podien regalar els firaires. Per fi l'Elmer va recordar d'esma que havia de portar la Sam al "Wonderland" i li va dir que en 45 minuts la passaria a recollir.

L'Elmer va tornar al mirall per acabar d'arreglar-se i va pensar que potser aquella imatge reflexada no li agradava gens, que no li feia justícia i que potser si ara es veia així era perquè en algun moment de la seva vida havia sortit del camí o potser que havia relliscat massa vegades. No reconeixia de si mateix res més que el seu aspecte físic, poc agraciat sens dubte, però tampoc no estava tant malament. Sinó, la Sam no s'hauria fixat mai en ell. La seva feina rutinària a les oficines de la fàbrica de paraigües grisos "Rainpower" havia acabat per avorrir-lo tant que fins i tot ell, quan plovia, preferia mullar-se que aixoplugar-se sota un dels paraigües que alguns companys anònims i igualment grisos havien muntat, això si, de manera acurada i totalment artesana. Vet aquí el secret de l'èxit de vendes dels "Rainpower....and let it rains". En qualsevol cas, l’Elmer sempre recordava que la pluja només era aigua, només aigua! i que mullar-se sota ella ens remuntava als nostres orígens i que ens connectava de nou amb la natura.

L'Elmer tenia 40 anys i la seva formació autodidacta i el seu amor vocacionalment frustrat per la ciència i la cultura en general havien fet d'ell un home cultivat però atrapat en una vida sense vibració intel•lectual al seu voltant, un fracassat als ulls del món, pensava ell. La seva edat li permetia mirar-se la vida, la seva i la de tothom, amb una certa perspectiva objectiva i absent per erigir-se en jutge i jurat de la realitat que l'envoltava en tot moment. El cert però és que el seu criteri resultava massa sovint encertat i la raó normalment es posava de la seva part. Això enfurismava la Sam amb la mateixa força que l'atreia cap a ell.

Curiosament i malgrat tot l'Elmer molt sovint es preguntava com era que la Sam l'estimava i mai no trobava una resposta prou satisfactòria. Per a si mateix, la imatge reflexada de la seva imatge reflexada en el mirall era cada vegada més monocroma i buida, tant sense sentit que en els dies de primavera més càlids assimilava tant l'estació que ni tant sols la certesa de l'amor de la Sam li servia per afrontar amb renovades forces cada nou dia de la seva existència. El mirall era per l'Elmer una mena d'enemic invencible, doncs era ell mateix qui apareixia en aquells reflexos matisats de gris. El mirall, pensava, s'havia endut de mica en mica i de matí en matí la seva vitalitat i els colors de la seva ànima. Els seus ànims eren també grisos i ni tant sols els moments fugaços de felicitat amb la Sam omplien de color el paisatge interior de deserts de l'Elmer. Els paisatges eren tant desolats i sense vida que en més d'una ocasió l'Elmer havia pensat en decorar-los amb el vermell intens de la seva sang vessada en suïcidi. Però, evidentment, l'Elmer era també massa covard o potser massa valent com per atrevir-se a fer-ho.

Amb cinc minuts de retard, d'esma i tal com era habitual en ell, mig elegant mig sense gràcia, l'Elmer va arribar a ca la Sam i després de la seva càlida rebuda l'Elmer es va sentir millor i fins i tot va pensar que li venia prou de gust anar al "Wonderland" a passar l'estona. De tota manera a la Sam li feia força il•lusió anar-hi i l'Elmer volia complaure-la. Si no fos per la maleïda primavera i el mal de cap crònic que patia l'insomne Elmer es podria dir que aquell havia de ser un bon dia.

L'Elmer i la Sam van pujar a la muntanya russa, al tren del terror que precisament ni tant sols als nens més petits feia gens de por i l'Elmer va pensar que les coses havien canviat molt últimament. De fet les coses podien canviar molt en un sol dia i fins i tot l'Elmer s'ho estava passant d'allò més bé malgrat que aquell dia ja era primavera. Van decidir quedar-se a dinar al "Wonderland" i passejar pels seus jardins que a la tarda resultaven especialment romàntics.

Va ser llavors quan de sobte els núvols traïdors de les tardes de primavera van sorgir del no res i amb un plugim poc dens però constant van diluir la felicitat momentània d'una manera tant instantània i misteriosa que quan havia fet acte de presència. La felicitat últimament era rara i en efecte misteriosa. No deixava de ser curiós que la felicitat pogués durar uns instants més sota l'efecte hivernacle d'una primavera falsa a sota d'un "Rainpower....and let it rains", pensava la Sam.

- Ho sento, nena, - va dir l'Elmer - no he dut el paraigües! I l'Elmer contemplava una i altre vegada la imatge reflexada de la seva imatge reflexada en els bassals que la primera pluja d'aquella primavera tenia l'atreviment de vessar.

Van aixoplugar-se al passadís que portava a la zona on hi havia diverses casetes per practicar tir al blanc. Aquelles d'on la Sam volia obtenir el seu ninot-trofeu particular per poc esforç, pocs diners i una mica de sort. La casualitat o el destí (l'Elmer sempre deia que la casualitat no existia) va fer que s'aturessin davant d'una amb un rètol ben gran i lluminós amb pampallugues vermelles i verdes que deia: "PROVA'T A TU MATEIX". Sense saber exactament perquè la Sam es va adreçar immediatament al firaire i li va preguntar què havia de fer per guanyar un premi. La caseta realment resultava un xic estranya ja que no s'hi veien els típics ninots-trofeu que anhelava la Sam.

El firaire li va dir que el premi era molt especial i que estava en funció de la traça del tirador. Li va dir les normes per guanyar, unes regles de joc també peculiars:

1.- CADA TRET ÉS UN BLANC ASSEGURAT
2.- PER CADA ENCERT, UN TRET DE FRANC
3.- EL PRIMER TRET ÉS DE FRANC

La Sam, encantada, va aplaudir doncs el premi estava assegurat i la veritat és que tot semblava molt senzill. Massa senzill pensava l'Elmer...

- Quin és l'objectiu? - va preguntar l'Elmer. El firaire, que duia una targeta a la camisa amb una fotografia de somriure fals sobre el nom de John Goodluck, li va donar tres pilotes de goma d'un color gris intens. Un gris que a l'Elmer li resultava familiar.

- Ara us col•loco el blanc...- va dir en John Goodluck - mentre desapareixia un instant darrera unes cortines grises com el cel d'aquella primera tarda de primavera de Kansas City, Missouri.

Quan va tornar en John va col•locar un enorme panell davant de l'Elmer. El panell estava cobert per una tela gris, un gris que també resultava familiar a l'Elmer. En John va dir:

- Estàs a punt? Has d'encertar i t'asseguro que és molt fàcil. Si erres el tret més val que ho deixis estar noi...

L'Elmer no va acabar d'entendre massa bé què volia dir en John. De tota manera de seguida ho va poder comprovar. En John va retirar la tela gris que cobria el blanc d'una revolada i allà estava ell, l'Elmer, tot sol davant d'un enorme mirall que retornava una i mil vegades la imatge reflexada de la seva imatge reflexada. El pobre Elmer va quedar esfereït i la Sam va fer un crit d'alegria.

- Elmer, és molt fàcil, només has de trencar el mirall! - va dir la Sam.

L'Elmer no podia ni respirar, el món es va aturar al seu voltant i els batecs del seu cor li traspassaven els límits del cos i colpejaven com martells incansables una i altre vegada els fonaments de la seva mateixa identitat. L'Elmer no tenia una bona imatge de si mateix i era tant el menyspreu que sentia vers la seva pròpia persona que fins i tot ara, que tenia al seu abast la possibilitat d'arrabassar al món la seva pròpia imatge de decadència, vacil•lava. L'Elmer era massa covard o potser massa valent per trencar la imatge reflexada de la seva imatge reflexada una i mil vegades. Debatent-se en un mar de dubtes i mentre la sang li bullia al cervell el silenci al seu voltant es va fer eixordador i entre la tempesta només podia sentir una remor aliena al seu pensament, gris com sempre. La remor, com el gris, li resultava familiar però va haver d'esforçar-se molt per poder sentir res d'intel•ligible.

- T'estimo, Elmer! - va dir la Sam. Sense saber com, el mirall davant de l'Elmer va quedar esmicolat per l’impacte de la primera bola de goma gris en milions de petits fragments que retornaven la imatge reflexada de la imatge reflexada de l'Elmer plorant.

- Jo també t'estimo Sam, jo també - va dir l'Elmer.