L'evolució humana es complica i completa

Ja tenim nous parents siberians.

Ningú sap encara qui eren. Però se sap qui no eren. No eren ni neandertals ni Homo sapiens , encara que van coexistir amb les dues espècies , i amb els Homo sapiens fins i tot es van aparellar.

Els descendents d'aquells aparellaments es van estendre cap al sud-est per Àsia i avui dia el 5% del genoma de les poblacions de Nova Guinea i altres illes de Melanèsia descendeix d'ells.

Els seus descobridors els diuen els denisovans , en referència a la cova de Denisova, a Sibèria, on s'han descobert les seves restes. Les dues úniques restes trobades fins ara són l'última falange del dit petit d'una nena que va morir quan tenia entre cinc i set anys i un queixal d'un adult jove: dos petits fragments d'esquelet que prometen revolucionar l'estudi de l'evolució humana.

L'anàlisi del genoma de la falange, presentat ahir a la revista científica Nature, revela que el llinatge dels denisovans es va separar del dels neandertals fa uns 640.000 anys. L'últim avantpassat comú amb els Homo sapiens es remunta a fa més de 800.000 anys. Per tant, els denisovans estaven més estretament emparentats amb els neandertals que amb els sapiens. Els investigadors proposen a Nature que els denisovans són un grup germà dels neandertals.

No s'ha pogut establir amb precisió l'antiguitat dels dos fòssils, que són massa petits per a ser datats directament, encara que els investigadors creuen que tenen més de 50.000 anys. Aquesta estimació es deriva de l'anàlisi d'ossos d'animals trobats al costat dels fòssils.

En aquella època, el món es trobava en plena era glacial i els hiverns a Denisova, al sud de Sibèria, havien de ser crus. Els denisovans, que convivien amb rinoceronts i mamuts, s'havien abrigar amb pells, aventura Johannes Krause, coautor de la investigació, de l'Institut Max Planck d'Antropologia Evolutiva de Leipzig (Alemanya).

També és possible que fossin més corpulents que els humans de latituds més càlides, ja que l'augment de mida corporal és una adaptació habitual a climes freds per conservar la calor interna i augmentar la supervivència, com s'observa en óssos polars (més grans que els óssos bruns), en tigres de Sibèria (més grans que els de Bengala) o en l'espècie humana (més alts a Escandinàvia que a Espanya).

El descobriment que el 5% del genoma de les poblacions de Melanèsia és herència dels nous parents siberians indica que "en algun moment van haver d'estar en algun lloc on es van trobar amb els ancestres dels melanesis, i presumiblmente això no va ocórrer al sud de Sibèria ", escriuen els invetigadors a Nature. Segons la hipòtesi que defensen, els denisovans es van estendre per Àsia de manera similar a com els neandertals es van estendre per Europa i, igual que els neandertals, es van extingir després de l'arribada dels sapiens.

Els investigadors s'abstenen de presentar als denisovans com una nova espècie equiparable als neandertals. "No hi ha una definició d'espècie que sigui universalment aplicable; prefereixo no prendre una posició perquè portaria a discussions inacabables", ha justificat en un correu electrònic Svante Pääbo, director de la investigació, de l'Institut Max Planck a Leipzig.

Carles Lalueza, especialista en ADN antic de l'Institut de Biologia Evolutiva UPF-CSIC, que no ha participat en la investigació, coincideix que "el concepte d'espècie és molt relliscós". La gran lliçó que ofereix el genoma de Denisova, segons Lalueza, és que "ens ensenya que el model que tenim de l'evolució humana és d'una simplificació excessiva i que haurem de reconsiderar-lo".

Aquest model, basat en l'estudi de la forma dels fòssils, proposa que les espècies humanes han evolucionat de manera lineal, sense creuar unes amb altres, com branques d'un arbre que es bifurquen. Però les anàlisis genètiques demostren que els encreuaments entre espècies han estat recurrents al llarg de la història humana. Així, el nou model que emergeix és més com una heura, amb branques entrellaçades, que com un arbre.

No és que la visió clàssica de l'evolució humana sigui errònia, adverteix Tomàs Marquès, coautor de la investigació. Però és una visió en baixa resolució, mentre que la genètica permet veure en alta resolució aspectes que escapen a la paleontologia. Per tant, afirma, és una visió correcta a grans trets i imprecisa en el detall. I "el que veiem en estudiar els detalls és que l'evolució humana ha estat més complexa del que pensàvem fins ara".