Tot just quan veiem que el món es torna més convuls socialment al nostre voltant, amb pseudorevolucions legítimes però potser sense rumb clar, és quan els més escèptics i els més creients ens sentim compel•lits a mirar el cel. Potser cercant senyals que ens deixin intuir un futur millor, potser buscant seguretat en quelcom que creiem immutable i no que no ho és gens!, potser implorant ajuda als Déus petits i grans... o potser intentant endevinar si plourà o no...

Bé, doncs mirant el cel i perdut en aquestes cavil•lacions el passat dia 19 de maig vaig tenir una grata sorpresa. Sí, va resultar que des de les 7 fins a les 11:15 vaig tenir la sort de poder observar a intervals, això sí, l’halo solar de més llarga durada que he vist mai!

El fenòmen va ser vist des de molts llocs de Catalunya. En el meu cas, el vaig estar observant des del Gironès i la Selva marítima, des de Tossa de Mar a Blanes i, finalment, des del meu poble, Llagostera, quan finalment vaig poder capturar-lo efímer, màgic i fugisser.

Però, què és un halo? Doncs es tracta d’un fenòmen òptic causat per la presència de microcristalls de gel en l’alta atmosfera, normalment presents en els cirrus. Aquests cristalls de gel solen ser de forma hexagonal i, quan la llum del Sol els travessa, aquesta es refracta i apareix llavors un fantàstic anell de llum, amb els colors de l’Arc de Sant Martí al voltant del Sol o de la Lluna. L’atmosfera que es crea destil•la certa màgia i sempre que puc gaudir d’aquests espectacles celestes em pregunto quina impressió devien causar aquestes visions del cel en les ments de les humanitats que ens han precedit.

De fet el Sol encara avui dia està en la base de pràcticament totes les religions. Encara avui, anem repetint com si d’un mantra còsmic es tractés (i mai millor dit), el culte solar que es va iniciar tot just quan els humans vam prendre consciència de nosaltres mateixos i del pas del temps. Però, com deia Ende, “aquesta és una altra història que explicarem en una altra ocasió”.

Així que millor tornem al Sol del dia 19. La fotografia que us adjunto és una composició de diverses fotografies per poder captar tot l’halo al complet. Està obtinguda amb una càmera compacta, a ma alçada. Per a fotografiar el disc del Sol de manera segura i així poder capturar les taques de la fotosfera solar vaig cobrir l’objectiu de la càmera amb un fragment de filtre solar AstroSolar Safety Film, recordeu que MAI no heu de mirar directament el Sol!

Es poden apreciar clarament els grups de taques presents en aquells instants, a les 10:57 del matí. Concretament són els grups 1208, 1214, 1216 i 1218. Les taques són zones més fredes de la superfície del nostre estel, estan a només 3500 graus, contra els 4500-5000 de la resta de la fotosfera solar i es veuen fosques per contrast tèrmic.

En aquesta imatge d’alta resolució, cortesia de l’IAC, podreu apreciar l’estructura de la fotosfera solar i de les taques.

I també podem observar halos espectaculars al voltant de la Lluna, com en aquesta ocasió, quan vaig fotografiar la nit del dia 23 de desembre de 2007 la Lluna en conjunció amb el planeta Mart (just a sota de la Lluna a l’esquerra).

La refracció de la llum és un fenòmen interessant, que provoca efectes sorprenents fins i tot en l’aspecte amb que podem observar als nostres companys de sistema estel•lar. Sovint algunes persones em pregunten inquietes: Rafael, què passa al cel? I és quan Venus brilla, brilla de veritat i aquesta potent lluminària al cel, sovint ben baixa sobre l’horitzó, és una ferma candidata a ser l’OVNI més recurrent de la història de l’ufologia! Per acabar de convèncer als més incrèduls una nit no em va quedar més remei que muntar el telescopi i fotografiar Venus. Aquí teniu el resultat.

Si observem Venus amb un telescopi podrem observar la seva fase, Venus creixent en aquesta ocasió. Sembla la Lluna, però és Venus, el germà de la Terra! Els planetes interiors, Mercuri i Venus, presenten fases vistos des de la Terra, víctimes del billar còsmic amb que té a bé obsequiar-nos l’univers!

De Venus únicament podem observar la seva atmosfera densíssima, allà pesaríeu 90 vegades més que aquí, hi plou àcid sulfúric i la temperatura arriba als 480º! Noteu els colors vermells i blaus a la imatge. Això passa perquè l’atmosfera de la Terra actua com un prisma i quan la llum procedent de Venus la travessa la llum es descompon, es refracta, separant als extrems el blau i el vermell, visca la refracció!

Al principi d’aquest article delirava sobre quina impressió devien causar els halos en els nostres avantpassats. Una resposta potser la trobarem observant aquesta fantàstica obra, "Vädersolstavlan". Potser una de les més antigues representacions d’un halo solar fabulós. Aquest es va observar sobre Estocolm el dia 20 d’abril de 1535. Com a mínim al pintor el va impressionat tant que es va sentir impulsat a pintar el quadre.

Així que de moment continuaré mirant el cel cercant encara no sé ben bé què, cercant això sí, “reflexions” en el sentit òptic i metafísic del terme, a més de refraccions. Avui però, acabo aquí la dissertació sobre la refracció, que sobre la reflexió potser ens posaríem massa transcendents i avui trobo que fa massa calor, 32,20ºC un 24 de maig...

La imatge de l'halo solar del dia 19 de maig va aparèixer a l'espai El Temps, del TN vespre de TV3. També va aparèixer al programa Espai Terra, juntament amb una imatge també de l'halo del company Francesc Pruneda. Ambdós som membres de l'Agrupació Astronòmica de Girona.