Els astrònoms aficionats Anthony Wesley d'Austràlia i Christopher Go de Filipines han observat de forma independent un nou impacte a Júpiter. L’impacte va tenir lloc a les 20:31 TU del 3 de juny de 2010 i va produir un brillant flaix de llum a les capes superiors de l’atmosfera del planeta gegant.

"Encara no em puc creure que hagi filmat un impacte directe a Júpiter", diu Go, que ha fet una gravació de l’esdeveniment espectacular i que podeu veure "aquí".

"No hi havia restes visibles en el punt d'impacte durant la següent mitja hora més o menys, i fins a la matinada”, afirmava Wesley.

La naturalesa de l’impactor ara com ara es desconeix. Ha pogut ser un asteroide o un cometa. En qualsevol cas s'espera que es desenvolupi al voltant del punt d'impacte un núvol de restes i cendres. Si més no, això és el que ha succeït arran d'anteriors impactes a Júpiter.

Per intentar esbrinar la identitat de l’impactor caldrà estudiar espectroscòpicament la zona de l’impacte per buscar-hi traces de vapor d’aigua i compostos orgànics, el que indicaria que, molt probablement, el cos que ha impactat contra Júpiter era un cometa.

La zona devastada és aproximadament com 1,5 vegades la Terra.

Anthony Wesley ha localitzat el lloc de l'impacte a una latitud de Júpiter - 16,1º, i longituds al meridià central de CM1: 300º, CM2: 33,8º i CM3: 210,4º. S’encoratja a tots els observadors a vigilar els possibles canvis en l’atmosfera joviana.

De fet, la xarxa d’observatoris que vigila el cel no descansa mai. Especialment aquells aparells que la seva missió és detectar els objectes propers a la Terra (meteoroides i asteroides)... i no tant propers (cometes) però que poden resultar potencialment perillosos.

I és que com deia el gran Einstein “Déu no juga als daus”, però sí que juga al billar. Hi juga de tal forma que, de tant en tant, les òrbites d’alguns cometes s’alteren i “cauen” cap a l’interior del sistema solar buscant fer una bona carambola!

Això no és nou. Ja als irreductibles gals els terroritzava que el cel els pogués caure al damunt.

Però.... com poden “caure” els cometes cap a l’interior del sistema solar?

Els cometes són les restes fòssils de la formació del nostre sistema, compostos per partícules sòlides, aigua i molècules orgàniques complexes. Habiten molt lluny de nosaltres, a la regió del sistema solar coneguda com a núvol d’Oort, a unes 2000 - 5000 Unitats Astronòmiques del Sol (1 UA = 150.000.000 km) i s’estén fins a unes 200.000 UA... just al límit del reialme dels estels.

I és en aquest punt on entra en joc la gravetat.

El pas d’una estrella propera al núvol d’Oort pot provocar un cataclisme gravitatori tan gran que una enorme quantitat de cometes de diverses mides alterin la seva òrbita al voltant del Sol i surtin rebutjats cap a l’interior del nostre sistema.

Si tenim sort, els gegants del nostre sistema com Saturn i Júpiter atrauran als nous visitants cap a ells amb els seus intensos camps gravitatoris. I si no tenim sort? Aleshores els cometes poden continuar el seu viatge a través del sistema solar interior, quedar en òrbita al voltant de Sol i fer-nos diverses visites, o bé tornar a desaparèixer per sempre més en l’espai exterior.

Júpiter doncs ens pot fer d’escut... o no, i impactar contra la Terra...

Hi ha qui assegura que el nostre és un sistema estel•lar atípic. Especialment “dissenyat” atès que els sistemes d’estels normalment són compostos, formats per dues o tres estrelles normalment. El nostre Sol solitari sembla una anomalia. Però no ho és, la nostra estrella doble és Júpiter, una mica per sota del límit del que seria un estel nan marró. I amb la seva massa increïble ens protegeix de possibles impactes absorbint-los. Tal i com darrerament podem observar, només cal recordar el cometa Shoemaker-Levy 9, al 1994. I un impacte molt recent a l’agost de 2009, documentat també per Wesley.

Últimament sovintegen les notícies d’impactes a Júpiter, i de cossos que per poc no impacten a la Terra i que no havíem estat capaços de detectar. Què està passant?

Doncs senzillament que el nostre sistema solar està en moviment (com tot l’Univers) i actualment està travessant el pla central de la Via Làctia, travessant una zona amb núvols de matèria densa, poblats per estels massius. I la seva influència gravitatòria pot causar la visita de nous cometes.

Això no és dolent necessàriament. De fet, l’aigua de la Terra (i probablement l’origen de la vida sobre la mateixa) te el seu origen en l’intens bombardeig cometari sobre la Terra primigènia. Els cometes són doncs portadors de vida i de mort al mateix temps.

De mort perquè els cicles d’extincions massives al nostre planeta es poden correspondre amb aquests cicles siderals del nostre sistema. No és una idea nova. Ja a partir de 1973 Luis i Walter Álvarez detecten el dipòsit ric en iridi en sediments a tot el planeta. Aquests dipòsits tenen una edat de 65 milions d’anys i per sobre d’aquest estrat ja no es troba cap resta de dinosaures, és l’impacte de Chicxulub, al Golf de Mèxic i que va acabar d’arrasar l’exhaurit ecosistema dels, potser, animals més fascinants que mai han habitat la Terra.

Sabem que hi va haver un impacte d’asteroide pel cràter que va deixar i aquest estrat ric en iridi, material molt rar a la Terra.

A continuació podeu veure el mapa de les anomalies gravitatòries a l'àrea de Chicxulub a on s'aprecia el cràter.

Si els dinosaures haguessin sobreviscut és possible que l’evolució dels mamífers no hagués estat tant reeixida.

Un escenari interessant és el que van plantejar Dale Russell y R. Séguin al 1982.

A partir de la reconstrucció d’un exemplar de Stenonychosaurus (ara anomenat Troodon) i de les noves troballes sobre els Velociraptors, que indicaven indicis de cert comportament social complex, van desenvolupar una hipòtesi que descriuria una nova forma de vida intel•ligent sobre la Terra, el dinosauroide.

Així que, en el fons, som fills d’un impacte.

Impacte que, probablement tornarà a repetir-se i que, de ben segur, tornaria a canviar el sentit de la vida sobre la Terra.

La Humanitat està preparada?