Supernova a M101.

El gran caçador de supernoves Koichi Itagawa va descobrir aquest nou objecte, designat SN 2023 ixf, el passat divendres 19 de maig, immediatament al sud-oest de la prominent regió HII NGC 5461, a la galàxia M101, a l’Ossa Major. Ambdós objectes contrasten esplèndidament en un dels braços espirals exteriors de la galàxia.

L’explosió va començar amb una magnitud de 14,9, però la supernova ja s'havia disparat fins a la magnitud 13,5 només 11 hores després del descobriment. I continua pujant de brillantor! La nit del diumenge, 21 de maig, havia arribat fins a la magnitud 11,1 i no donava signes d'aturada! I de fet, quan l’he pogut observar el dilluns 22 de maig, gràcies a una treva dels núvols i la benvinguda pluja, ja estava en magnitud 10! Així que la supernova ja està a l’abast d’equips relativament modests. A més, aquests dies M101 està gairebé al zenit, el que facilita la seva observació evitant la contaminació lumínica, humitat... Sovint es comenta que en una explosió de supernova, una única estrella brilla més que tota la galàxia que l'acull, i aquesta oportunitat ens serveix per comprovar-ho.

NGC 5641 presenta un nucli diferenciat i gairebé estel·lar. Un estudi de 2004 amb el telescopi espacial Hubble va revelar que contenia tres cúmuls estel·lars joves i massius similars al colossal bressol estel·lar R136 situat a la nebulosa de la Taràntula al Gran Núvol de Magallanes. I els supergegants candidats a supernova es troben sovint dins de grans cúmuls que uneixen braços espirals galàctics. Tot encaixa.

Els espectres indiquen que SN 2023ixf és una supernova de tipus II: la destrucció catastròfica d'una estrella supergegant envellida. Els sols massius fusionen elements més simples en altres més complicats fins al ferro. Cada pas allibera energia que fa retrocedir la força de la gravetat i estabilitza l'estrella. Però el procés s'atura al ferro. Finalment, es necessiten quantitats enormes d'energia per fusionar el ferro, energia que l'estrella no pot produir. I quan ja no és capaç de resistir l'aixafament de la gravetat, l'estrella s'ensorra de sobte. El material que cau cap a dins rebota sobre el nucli que s'encongeix, creant ones de xoc que reboten cap a l'exterior i destrossen el supergegant en una explosió titànica! Els esdeveniments de tipus II deixen una estrella de neutrons o un forat negre al seu pas.

En l’observació em va cridar l’atenció l’aspecte blavós de la SN. De fet, en les proves d’enfocament, i amb la SN totalment desenfocada, el blau era el color dominant. També, es pot veure en l’espectre que hi ha gran intensitat en la zona blava (a l’esquerra). En el gràfic, l’eix X representa la longitud d’ona en àngstroms, i l’eix Y la intensitat per píxel. Precisament, s’ha descobert que el color de les supernoves durant una fase específica podria ser un indicador per detectar les supernoves més antigues de l'Univers, amb més de 13.000 milions d'anys i relativament baixa quantitat de metalls.

Tot i que encara estem al principi de la fase de descobriment, The Astronomer's Telegram va publicar una observació que identificava una estrella progenitora potencial: una supergegant vermella d'aproximadament 15 masses solars instal·lada en un disc de pols circumstel·lar.

M101 està donant un bon espectacle. Els més veterans poden recordar la SN 2011fe, l'última supernova brillant vista a M101. Descoberta l'agost de 2011, l'explosió de tipus Ia va assolir una magnitud màxima de 9,9. La 2023ixf la superarà? Segurament sí!

No te la perdis i animat a observar la supernova! M101 es troba a uns 21 milions d'anys llum de distància, la qual cosa la converteix en una de les supernoves més properes visibles en els darrers anys i encara estarà ben visible alguns mesos, tot i que anirà perdent brillantor.

A un nivell més personal, sempre m'ha resultat corprenedor entendre que aquests cataclismes còsmics poden suposar la destrucció completa de planetes i possibles formes de vida. Però també poden esperonar els mecanismes de l'evolució biològica fins i tot a gran distància de la supernova, tot iniciant processos d'extinció d'espècies i/o radiació adaptativa de les espècies sobrevivents. El cicle de la vida es compleix també a escala macro-còsmica.

I com a curiositat, aquí us comparteixo una primera sonificació bàsica de l’espectre obtingut:

Fotografies, espectre i sonificació de Rafael Balaguer-Hierospháneia.