“I Marduk va mirar el cel encès pel Sol i la Terra que trepitjava i va pensar que aquell seria un bon indret perquè els seus hi prosperessin i Marduk, en la seva saviesa i bondat, va dotar la Terra de Vida i a la Vida d’Intel·ligència. I, en efecte, els seus fills van prosperar i van créixer en nombre i van esdevenir Homes, i Marduk, en la seva generositat, va disposar que aparegués la Lluna i li va confiar la Nit, i la va fer la seva criatura de la foscor per sempre, per tal de mesurar el temps en dies i nits, i les nits i els dies en mesos i els mesos en anys, per tal que els Homes lloessin Marduk i no perdre el compte dels dies de llur Existència i recordar així eternament llur Naixement”.

Aquest és l’origen de la Lluna (i de passada del calendari) segons les llegendes assiri-babilòniques del segle VII a.C., llegendes que relaten la creació del Món d’una manera més o menys romàntica. El cert és, però, que l’origen de Selene, la nostra companya còsmica, va ser molt més caòtic i producte d’un dels cataclismes més greus que ha patit mai la nostra Terra.

Fa 4417 milions d’anys, quan la Terra era verge i jove, el nostre món va rebre l’impacte de grans objectes de mida planetària, residus del naixement del Sistema Solar, antics navegants com gegantines naus a la deriva, i com a conseqüència de les col·lisions gran quantitat de material terrestre i meteòric va ser expulsat i va quedar en òrbita al voltant de la Terra. Més tard, aquestes restes van xocar entre si infinitament i s’anaren fonent i amalgamant, i després, un cop refredades i extingida la calor dels xocs terribles, la Lluna pròpiament dita va rebre per primera vegada la llum del Sol. La gravetat terrestre la va col·locar a una distància mitjana de nosaltres de 352.000 km i des de llavors la seva presència acompanya les nostres nits i ens alleuja de la foscor del Temps.

Excepte quan en algunes nits de Lluna plena potser Selene es torna tímida als nostres ulls, curiosos, i mitjançant una gran carambola còsmica, la Lluna s’eclipsa.

Un eclipsi de Lluna es produeix quan la Lluna plena passa per la línia imaginària que uneix els centres del Sol i de la Terra i entra en el con d’ombra projectat per la Terra il·luminada pel Sol (S). La Terra projecta en l’espai un con de foscor total (ombra, U), envoltat d’una zona de foscor parcial (penombra, P) i, en conseqüència, poden donar-se tres tipus d’eclipsi: (1) eclipsi penombral, quan la Lluna entra en la zona de penombra; (2) eclipsi total, quan la Lluna entra totalment en la zona d’ombra; i (3) eclipsi parcial, quan la Lluna entra parcialment en l’ombra i la resta de Selene en la penombra.

Com podeu veure en el gràfic, el punt X determina el vèrtex del con d’ombra de foscor total i la Lluna queda més lluny. És per això que durant l’eclipsi la Lluna no queda enfosquida del tot i adquireix un to vermellós (r) ja que l’atmosfera (A) de la Terra (de fet el vapor d’aigua dels núvols) absorbeix tots els colors de l’espectre excepte el vermell, capricis de la refracció!. És el mateix que passa quan el Sol està baix sobre l’horitzó a la sortida o a la posta i se’ns mostra vermell tot decorant els nostres cels. Imagineu les sensacions de la Humanitat antiga en veure que la Lluna sobtadament es tornava vermella! De fet aquest espectacle poderós sempre ha impressionant profundament als humans. Al final d’aquest article trobareu una altre explicació sobre l’envermelliment de la Lluna.

Així, en definitiva, el que veiem durant un eclipsi és l’ombra de la Terra projectada sobre la Lluna. Ja Pitàgores i els seus seguidors al segle V a.C. van deduir que la Terra era una esfera i no plana com es creia aleshores en veure que l’ombra de la Terra sobre la Lluna era, de fet, rodona.

I com és que si els eclipsis es produeixen en Lluna plena no hi ha un eclipsi cada mes? Doncs perquè l’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra no es desenvolupa sempre en el mateix pla, i en canvi se situa per sobre o per sota d’aquest pla evitant l’alineació amb la Terra i el Sol i, per tant, els eclipsis. Així tenim que la Lluna descriu un sinusoide al voltant del nostre planeta en lloc de traçar un cercle sense oscil·lacions.

D’aquesta manera arribem a la conclusió que Selene realment no és tímida, sinó que tal i com va dir Einstein “Déu no juga als daus”, però potser sí que Déu (o, sense anar més lluny, Marduk) juga al billar. Un billar còsmic del qual podrem gaudir com a observadors privilegiats d’un eclipsi total de Lluna la nit del proper dia 28 de setembre de 2015 (nit de diumenge a dilluns).

En efecte, l’Associació Astronòmica de Girona www.astrogirona.com organitza una observació pública d’aquest eclipsi al Mas Roig II de Llagostera. No us ho perdeu doncs serà una ocasió especial ja que fins al 27 juliol del 2018 no es veurà un altre eclipsi total en bones condicions.

L’eclipsi començarà a ser espectacular a partir de les 03:06, i la màxima profunditat de l’eclipsi serà a les 04:47 i la fase penombral de l’eclipsi, que gairebé sempre és imperceptible a l’ull humà, s’iniciarà a les 02:10 del dia 28 de setembre. La fase de totalitat, amb la Lluna vermella, durarà pràcticament 73 minuts.

La Lluna estarà ben alta sobre l'horitzó i l’eclipsi serà fantàstic a ull nu i amb prismàtics, però amb els telescopis i els diferents equips de captura d’imatge que l’Associació Astronòmica de Girona posarà a l’abast del públic podreu comprovar com de sorprenent pot resultar la nostra germana còsmica, la turmentada superfície crateritzada de la Lluna és una visió inoblidable!

A més, aquest eclipsi serà també especial doncs la Lluna serà una súperlluna, amb Selene en la seva posició anual més propera a la Terra (el perigeu), situant-se a només 356.876 km a les 03:47. De manera que la podrem veure una mica més gran del que és habitual! Cada 14 mesos, aproximadament, coincideix el perigeu amb la fase de Lluna plena.

Si us voleu afegir al nostre camp d'observació amb els vostres telescopis sereu benvinguts, nosaltres ens trobarem al Mas Roig II de Llagostera a partir de les 02:00.

Les fases i els horaris expressats en hora local d’aquest eclipsi són els següents:

PRIMER CONTACTE AMB LA PENOMBRA 02:10
PRIMER CONTACTE AMB L’OMBRA 03:06
INICI DE LA FASE TOTAL 04:10
MÀXIM DE L’ECLIPSI 04:47
FI DE LA FASE TOTAL 05:23
DARRER CONTACTE AMB L’OMBRA 06:27
DARRER CONTACTE AMB LA PENOMBRA 07:23
ESCALA DE DANJON L=2.9, brillant

Recordeu que no calen instruments especials per a gaudir de l’eclipsi. A ull nu ja podeu fer veritable astronomia, com calcular el grau de foscor o profunditat a què arriba l’eclipsi. Aquesta foscor la mesurem segons l’escala de Danjon.

L’escala de Danjon estima el grau d’enfosquiment de la Lluna durant un eclipsi, a causa de l’opacitat dels núvols i la pols de l’atmosfera terrestre quan aquesta refracta la llum provinent del Sol. Va ser introduïda a l’any 1920 per l’astrònom francès André-Louis Danjon (Caen 1890, Paris 1967) conegut per les seves innovacions en la instrumentació astronòmica i els seus estudis sobre la rotació de la Terra.

I per si tot això no fos suficient, només comentar-vos que els més pacients podran gaudir al final de la nit de l'observació dels planetes Venus, Júpiter i Mart sortint per l'horitzó est mentre la Lluna es pon per l'oest.

Animeu-vos a acompanyar-nos i gaudiu de l’espectacle, perquè el color vermellós de la Lluna fa que la nit adquireixi una màgia suggerent i estranya però, alhora, colpidora!

I ja per acabar, com que hem començat explicant una llegenda, sembla adient també acabar amb una altra. Aquesta però, substitueix l’èpica pel romanticisme i és que hi ha qui diu que la nostra amiga Selene envermelleix en descobrir als amants estimant-se, abraçats entre els llençols de la nit, al ser acaronats per la brillantor de la seva llum. Així doncs cada nit, en sortir, troba nous amants per satisfer la curiositat que sent vers l'amor dels humans... fins que de tant en tant descansa (s’eclipsa) i deixa que els amants la busquin de nou per compartir tendreses i secrets d'amor...