Els San de Namíbia són rastrejadors reconeguts, desxifrar empremtes és per a ells una autèntica forma de vida que roman pràcticament intacta des de fa milers d’anys. I aquestes habilitats tradicionals poden ser una benedicció per als arqueòlegs del segle XXI.

Especialment per a demanar la seva opinió als veritables experts a l’hora d’interpretar el possible significat de les empremtes descobertes en les coves utilitzades pels humans en la prehistòria, sobretot en aquelles que contenen art rupestre i que podien haver funcionat com a santuaris.

L’anàlisi convencional de les petjades se centra en les impressions individuals, però deixa el context o marc general en mans de la imaginació dels arqueòlegs, diu Andreas Pastoors, prehistoriador al Museu Neandertal a Mettmann, Alemanya. Pastoors, que ha estudiat l'art rupestre als Pirineus francesos des de 1988, va enfocar la seva mirada cap a terra el mes passat, amb l'esperança de donar vida a les empremtes deixades al terra de les coves estudiades fa uns 17.000 anys.

En una prova pilot apassionant, Pastoors i altres col•legues van portar a un trio de rastrejadors d’empremtes del poble San de Namíbia a quatre coves situades a les muntanyes. Després de només unes poques hores en cada cova, l’equip va desafiar el coneixement tradicional que teníem sobres algunes de les empremtes.

Una empremta, llargament considerada com l'única petjada conservada de l’Edat de Gel, era el testimoni, el fred rastre d’un peu descalç, segons els rastrejadors San.

També van desmitificar un altre rastre de petjades enigmàtiques, tradicionalment interpretat com una dansa ritual. Per a ells, la situació fossilitzada com un fotograma del paleolític, no era tan mística i les empremtes en l’argila pertanyen a un nen i a un adult.

Les petjades en una direcció eren més profundes, donant a entendre que els dos transportaven una càrrega pesada en aquesta direcció. Pastoors també enregistra les converses dels rastrejadors per estudiar com arriben a les seves conclusions , i planeja tornar a visitar més coves amb els San per a fer una anàlisi més a fons.

Aquest nou enfocament és una "gran idea", diu Michael Hofreiter, biòleg evolucionista de la Universitat de York al Regne Unit. Les interpretacions dels San, afegeix, són més creïbles que les "fantasies" dels arqueòlegs.

Fantasies? Potser sí. I evidentment!, doncs de moment en prehistòria només podem interpretar els rastres del passat (el viatge en el temps encara no està al nostre abast), del registre fòssil incomplet, per bastir teories que descriguin la nostra història com a espècie i que desentrellin els misteris que els jaciments atresoren, aportant llum a la xarxa de proves que permet elaborar una hipòtesi coherent sobre els primers temps de la humanitat sense registres escrits. La clau està en construir un conjunt transversal i coherent que doti de sentit el puzle arqueològic.

Fantasies i fe. Com la fe que pràcticament tots tenim ja en el món quàntic per explicar el Cosmos. Fantasies o realitat quàntica? Mentre no esdevingui el gran canvi de paradigma que patirem de ben segur amb l’adveniment de la veritat revelada quàntica, quan la realitat oculta deixi d'estar-ho, i gairebé hàgim descobert com funciona tot el Cosmos, seguirem generant fantasies, potser per sempre. O no.

He tingut la sort de poder assistir a innumerables xerrades sobre física quàntica, de la mà estesa dels grans xamans moderns, els nous físics que estan a punt de canviar el món. Però tinc la sensació que en part també basteixen la seva visió del món sobre una fantasia.

Jo no he vist naus en flames més enllà d’Orió, però he vist quelcom força més sorprenent. En el 100% dels casos, els ponents quàntics han començat la seva conferència confessant que no acabaven d’entendre el que es disposaven a explicar. Sovint sobre experiments teòrics, o sobre experiments que deixen un marge ampli al dubte. Sovint tots acaben la conferència invocant cert acte de fe, de fantasia creativa, d’interpretació coherent i transversal de la xarxa de proves. El que avui és fantasia demà pot ser teorema, i a l’inrevés!

Per això em sorprèn que sovint es menystingui la tasca dels prehistoriadors, titllant-los de “fantasiosos”, doncs sense el coneixement del passat no hi hauria futur conscient possible. Avui la fantasia es redueix aportant un enfocament més pràctic a la recerca, en molts àmbits i disciplines aplicats a l’estudi del passat.

De manera que aplaudeixo la “novetat” que suposa “consultar als experts” en rastres per reinterpretar petjades paleolítiques i aportar una nova visió, menys mitificada, sobre la vida a la prehistòria. Una vida que encara tenim ben a prop, al bressol de la Humanitat.

Poder sortir de cacera amb una partida de Hadzabes a la riba del llac Eyasi, Tanzània, és una experiència impactant que canvia la vida per sempre. I el cert és que una part important de mi ja no va tornar mai més i es va quedar a l’Àfrica. Com els San, els Hadzabe mantenen tradicions i formes de vida que es remunten al paleolític.

Aquí els tenim, iniciant una expedició de cacera per la sabana arbustiva. Els caçadors són tres: un nen, un jove i un adult.

Així els coneixements passen d’una generació a l’altra per tradició oral de forma natural, doncs no tenen escriptura.

El gos acompanya, fidel, als expedicionaris. Els Hadzabe ho cacen tot, excepte els gossos i les serps.

Incorporar la comparació etnogràfica a la recerca en prehistòria és una eina potent, però ha d’utilitzar-se amb compte.

Els beneficis són temptadors: obtenir una fotografia avui, en temps real, d’una cacera paleolítica!

Avui, estem de sort. Avui els arqueòlegs disposen de la tecnologia més avançada per estudiar el passat. Des de microscopis electrònics a estudis de l‘ADN antic. Però també compten amb el coneixement transversal, inductiu, que ha acumulat la Humanitat des de fa 200.000 anys i que sembla que ja només recorden els San i els Hadzabe, entre tants altres pobles. Escoltem-los...