Perduts a l’illa. Qui no s’ha sentit alguna vegada perdut en una illa deserta? Encara que la major part del temps estem envoltats de gent, d’algunes persones que fins i tot tenen la infinita generositat d’estimar-nos, el cert és que en realitat estem força sols. Perduts a l’illa, perduts a la Via Làctia.

Sí, perduts sense remei, sense esperança de perdurar en el temps. Potser per això els humans, des que ho som, ens afanyem a capturar fotons, i amb ells breus instants de temps que ens porten remors de llunyanes estrelles, de somnis encara més llunyans.

Imatges que ens recorden que, només fins a on sabem avui, estem sols en aquest petit racó del Cosmos. Varats en la nostra illa mòbil, com a Lost, sempre esperant als “altres”.

Avui farem un petit recorregut per la nostra autèntica illa, la galàxia en què habitem.

Però no sempre l’hem vist així!

Efectivament, els Hadzabe viuen encara avui com fa uns 100.000 anys i són un tresor per a tota la Humanitat. No tenen una cosmogonia i astronomia clares, i només classifiquen el cel en asterismes útils per a orientar-se i controlar el pas del temps.

Són caçadors-recol·lectors i sortir d’expedició amb ells al voltant del llac Eyasi, a Tanzània, és una de les experiències que més ha influït en la meva vida. Però aquesta, com diria Ende, és una altra història que potser us explicaré en una altra ocasió. Avui, només direm que ells veuen la Via Làctia com l’espina dorsal d’un gran animal que suporta la volta celeste, farcida d’innumerables estrelles.

I tot i que en paleoantropologia hem de fugir de les comparacions etnogràfiques, no podem evitar pensar si els Homo sapiens del paleolític la veurien igual que els Hadzabe avui...

I pràcticament veïns geogràfics, que no culturals, els Maasai curiosament veuen la Via Làctia de forma similar a com la van veure els nostres clàssics: com un camí celest. Una via per la qual el seu déu únic, Ngai, transita quan baixa del Cel a la Terra tot menant el ramat sagrat que els Maasai (ramaders semi-nòmades), han de cuidar per sempre.

Aquestes visions naturals, màgiques, han propiciat l’adveniment de múltiples cosmogonies, hipòtesis mítiques sobre l’origen de l’univers i dels mateixos éssers humans com a matèria conscient del Cosmos. Cosmogonies que, de mica en mica, de mil·lenni en mil·lenni, han anat deixant pas a les Cosmologies i, encara més recentment, a una única Cosmologia, l’estudi de l’univers a gran escala a cavall de les formidables eines que la tecnologia, la ciència i l’enginy humans han generat.

De manera que, d’un camí ple d’estels, vam passar a veure la Via Làctia com una illa. Aquesta visió, que redundantment m’atreveixo a definir de visionària, la devem entre altres al gran filòsof Immanuel Kant.

A l'obra Allgemeine Naturgeschichte und Theorie des Himmels (Història general de la naturalesa i teoria del cel, de 1755), Kant va formular la hipòtesi de la nebulosa protosolar, on va deduir correctament que el Sistema Solar es va formar d'un gran núvol de gas, d'una nebulosa. D'aquesta manera intentava explicar l'ordre del Sistema Solar, anteriorment vist per Newton com quelcom imposat per Déu des del començament.

Kant també va deduir correctament que la Via Làctia era un gran cúmul d'estrelles, formada així mateix a partir d'un núvol giratori. A més, va suggerir la possibilitat que altres nebuloses podien ser igualment grans discs d'estrelles distants, similars a la Via Làctia, el que va donar origen a la denominació d'"universos illa" per a les galàxies, terme en ús fins ben entrat el segle XX.

No és que podem sentir-nos com a nàufrags en una illa, és que ho som! Vivim en una illa immensa, envoltada d’altres illes, el nostre grup local de galàxies. Aquesta visió romàntica d’illa, com a nebulosa de les galàxies, estava motivada pel fet que durant molt de temps no es van poder resoldre estrelles puntuals en les galàxies veïnes. Encara avui es pot veure en un pòster massa actual a l’Observatori Fabra de Barcelona, una fotografia de la galàxia d’Andròmeda, M31, que apareix definida no com a galàxia, sinó com a “nebulosa d’Andròmeda”.

Com a curiositat, us transcriuré aquí literalment un fragment del llibre “El telescopio moderno”, d’Augusto T. Arcimís, de 1879. La definició de la galàxia d’Andròmeda com a nebulosa és pràcticament poètica en el castellà de l’època:

“... representa una nébula de un carácter enteramente distinto cuyo original se halla en la constelación de Andrómeda; es visible á la simple vista, y las personas no versadas en el conocimiento del cielo, la equivocan a menudo con un cometa. Simon Mario, que reparó en ella en 1612, describe su aspecto como el de una luz que brillase a través de talco, y la comparación no deja de ser bastante propia. Su forma es la de un óvalo medianamente alongado, que aumenta de esplendor por grados insensibles, al principio con suma lentitud, pero luego con más rapidez, hácia un punto céntrico; el cual, aunque mucho mas brillante que todo lo demás, no presenta, sin embargo, visos de estrella, sino tan solo de nébula en un estado de suma condensación. Herschel consideraba que este objeto no ofrecia el menor indicio de que pudiera estar compuesto de estrellas. Pero en 1848 consiguió Bond contar en la hasta entonces irreductible nébula, 1500 estrellas, valiéndose de un hermoso anteojo de 38 centímetros. No se ha podido todavía resolver el núcleo, pero se cree que toda la nébula está compuesta de estrellas.”

El temps, company inexorable, ha millorat l’”hermoso anteojo” i avui podem resoldre estrelles i magnífiques estructures no només a la Via Làctia, sinó a tot arreu on els moderns telescopis es deixin apuntar.

Però per a gaudir de la Via Làctia no cal un telescopi. En José Manuel Sánchez Bosch, astrònom de l’Associació Astronòmica de Girona ens explica com fer-ho tot seguit.

Si anem a llocs obscurs i senzillament mirem cap amunt podrem gaudir, durant aquests mesos d’estiu, d´un espectacle fantàstic... una vista privilegiada de la nostra illa, la Via Làctia.

La banda de llum que podrem veure és la zona central de la nostra pròpia galàxia, que trobarem fàcilment mirant cap al Sud.

Fa pocs dies vam poder gaudir de les fantàstiques fotografies realitzades pel nostre company Josep Maria Petit a la Platja de Castell de Palamós.

Aquestes fotografies estan realitzades sobre un trípode amb un objectiu fotogràfic i són preses úniques d'uns 20” d’exposició. Aquest seria el temps màxim aproximat de exposició que podríem aplicar per tal que les estrelles no surtin mogudes a aquella distància focal.

Els assistents al curs impartit per ASTROGIRONA sobre fotografia van poder aprendre que hi ha un altre tipus de fotografia anomenada “piggyback”. Consisteix en situar la càmera a sobre de la muntura del nostre telescopi motoritzat i així poder fer fotografies amb més exposició sense observar el moviment de les estrelles. Això ens permet veure amb més detall els objectes del cel profund i poder utilitzar objectius més potents.

Com podreu veure no cal un telescopi per poder gaudir de l´astrofotografia!

En aquesta primera imatge podem contemplar la constel·lació de Cygnus i el triangle d’estiu, que està format per les estrelles Altair, Deneb i Vega.

Dades de la fotografia:
6 fotografies de 5 minuts a ISO 6400
Canon 6D sense modificar amb un objectiu a 35mm i f/7.1
Processament de dades: Daniel Bosch (Astrobanyoles)
Adquisició de dades: José Manuel Sánchez Bosch
Lloc: Àger

Podeu comparar el resultat final amb una sola fotografia tal i com l’obté la càmera sense processament.

Com us comentàvem, si mirem cap el Sud trobarem objectes molt interessants. En la següent fotografia podem veure objectes tan espectaculars com M16, M17, M20 i M8 entre altres.

Dades de la fotografia:
20 fotografies de 3 minuts a ISO 6400
Canon 6D sense modificar amb un objectiu a 100 mm i f/7.1
Processament de dades : José Manuel Sánchez Bosch
Adquisició de dades: José Manuel Sánchez Bosch
Lloc: Àger

I en canvi, una sola imatge sense processament de només 3 minuts presenta aquest aspecte.

Val la pena doncs realitzar seguiment per tal de contrarestar el moviment de la Terra i evitar que els estels apareguin moguts en les fotografies, així com sumar diverses fotografies del mateix camp per tal d’acumular fotons i fer aparèixer en les imatges el que resulta invisible als ulls que, com deia Saint-Exupéry, segurament és el veritablement essencial i només es veu amb el cor, un cor i un esperit humans que romandran per sempre connectats a l’univers, sempre ansiosos per abandonar la seva illa, la Via Làctia.